Balaguer, 21 de Maig de 2011
Crònica-totxo
Sortida de Cabrils a les 5 del matí, quan les persones de bé encara dormen. Els tres intrèpids aventurers del nostre Club tenen per davant uns quants quilòmetres per anar planificant l'estratègia a seguir a la marxa d'avui (bé... hi ha algú al cotxe que dorm i es desperta prop de l'arribada, però és igual).
La rebuda al Pavelló Municipal de Balaguer, d'on surt la Marxa, és fantàstica; tot molt bé senyalitzat i voluntaris indicant on aparcar el cotxe; la recollida de dorsal sense incidències i tenen muntada una taula on ens podem provar la talla de l'armilla que ens regalen, molt bona idea! Armilla que lluirem orgullosos a les properes sortides. A més d'això ens ofereixen coca, xocolata, cafè... de conya!
Ens preparem per la sortida, que si crema protectora solar, que si crema escalfadora (no, no és aquella que es compra els sex-shop, que sempre penseu el mateix). El Toni se n'adona que li falta un guant, però diu que li és igual que si els pros no en porten, ell no serà menys -a veure qui és més xulo-.
Els primers quilòmetres són "neutralitzats" fins a Gerb. Ja comencem a veure el que ens espera; si sent neutralitzats la gent va a saco i amb el ganivet a les dents, que serà quan es "desneutralitzi".
A partir de Gerb s'enfila la carretera cap a Vilanova de la Sal. És un port assequible què, com que encara no estem cansats (si ho estiguéssim a aquestes alçades... miau!) el fem a bon ritme. Una mica més de 8 km. per pujar 360 m. Però hi ha trams al 6%, que puntualment arriben al 10%.
Sense temps per refer-nos ja tenim davant el segon port del dia, l'Alt d'Àger. També es fa bastant ràpid, gràcies sobre tot a que és carretera ampla i en perfecte estat. Un cop a dalt (uns 6 km. i 300 m. de desnivell) tenim el primer avituallament del dia. Avituallament que, com tots els que vindran després, és molt complert: líquids varis (aigua, aquarius, coca-cola) i sòlids també varis (fruits secs, plàtans, taronges, alguna pasta). Els voluntaris que ens atenen també són especialment atents (com ho seran tots igualment al llarg de la marxa). En aquest avituallament apareix davant nostre la imponent Serra del Montsec, que és la que haurem de creuar... donen ganes de tornar enrere, però la nostra dignitat -o inconsciència- no ens ho permet i tirem cap endavant. La baixada fins a Àger és prou ràpida i divertida per les bones condicions de la carretera, però s'acaba ràpid, massa ràpid.
Només arribats a Àger, i sense entrar al poble, ja comença la pujada al tercer port del dia, el que marcarà tota la jornada. Son 14 quilòmetres, cap amunt (per això és una pujada, si fossin cap a baix, seria una baixada, que sembla mentida que s'hagi d'explicar tot). És el Coll d'Ares, amb un desnivell de 920 metres (dels 512 d'Àger als 1.534 del cim). Als primers quilòmetres passem per la desviació del "Observatori de l'Univers". Un nom tant -perdó- pretensiós, ens fa recordar l'acudit d'aquell Patxi que entra en una llibreria i demana "un mapa-mundi de Bilbao". La pujada no ens dona treva fins el quilòmetre 9 que tenim un petit descans. Està marcada cada quilòmetre amb el que falta fins fer cim i el % de desnivell del següent quilòmetre; és una indicació molt habitual a França i que agraïm els ciclistes, tot i que en aquest cas la informació no és fixa, sinó que està facilitada pel C.C. Balaguer, organitzador de la marxa. En algún km. el desnivell és del 8 i del 9%, i puntualment s'arriba al 12%.
Al llarg de la pujada hi ha dos moments psicològicament importants: quan s'indica que falten 9 km., per allò de deixar els dos dígits i quan falten 3. Que porqué? (els joves pregunteu-li al Xose Mourinho, que els que som més grans li preguntarem a la Bombi.. us recordeu?). Bé, 3 km. de pujada són una M.U.T.U.A., mesura de dificultat ciclista de distància i desnivell reconeguda internacionalment i homologada per la S.C.Cabrils. L'asfalt fins a dalt no és gaire dolent i un cop arribem ens espera un altre avituallament igual de complert i amb uns voluntaris també molt atents. Però a partir d'aquí la cosa canvia, l'asfalt es dolent-dolent (carretera en mal estat, diuen les indicacions), ple de forats, de grava i amb corbes de 180 graus (aquí tornem a agrair als organitzadors la seva presència avisant d'aquestes). Ens recordem de les nostres BTT, amb les seves rodes grosses, la seva pressió de 2,5/3 i les forquilles de suspensió... qui les tingués ara!. Conseqüència de l'estat del ferm és que al llarg de la baixada ens trobem amb uns quants participants arreglant punxades; serà o no casualitat però la majoria són bicis "haute de gamme" i amb càmeres de làtex (si, aquelles que són com paper de fumar, però, això sí, pesen 3 grams menys...). Al final de la baixada ens trobem amb la bifurcació marxa llarga-marxa curta; aquí un dels voluntaris -gràcies de nou- ens avisa: "compte, que hi ha un forat"; no podem menys que dir-li: "un???, tu vas suspendre mates a primària, no???".
Aquesta pujada i baixada al Coll d'Ares serà la que farem el proper dia 4 quan anem a fer el Congost de Mont-Rebei que, per cert, avui hem vist i és un paisatge excepcional. No us preocupeu per que anem amb bicis de muntanya per asfalt; hem anat per pistes de muntanya en molt millor estat.
A Pont de Muntanyana tenim un control de pas de xip (què us pensàveu els que fèieu la curta, que podríeu enganyar a la classificació?) i comença el quart port.
El Coll de Montllobar no és un port molt exigent, però portem uns 80 km. i un desnivell acumulat d'uns 2.000 metres, i això ja es nota. Gràcies que aquí sí tenim bon asfalt, però el sol comença a picar i no hi ha ni una ombra; a més no trobem cap descans fins el quilòmetre 9, casi al final. En total seran 10 km. llargs amb una mica més de 500 m. de desnivell i unes quantes rampes al 10-11%. No cal repetir com és l'avituallament que ens espera a dalt, no? La baixada, llarga fins casi Tremp, és d'aquelles que et fan pensar el divertit que pot ser anar en bicicleta; es baixa a molt-molt bon ritme, continua un asfalt en perfecte estat i, de tant en tant, quan mirem el paisatge (molt de tant en tant, perquè enganyar-nos) aquest és fantàstic.
L'Alt de la Fontllonga serà l'últim port oficial del dia; a uns 2 km. del punt més alt ens trobem el darrer avituallament. Pregunta al lector: com és aquest avituallament? I els voluntaris?
Diem l'últim port "oficial" perquè "a la guerra no n'hi ha enemic feble" (frase que deu ser del xino aquell de fa la tira, el Sun Tzu) i "en bici mai és tot baixada" (frase del filòsof Ricard). Quan sembla que ja tot serà bufar i fer ampolles el vent encara és més fort i qualsevol pujadeta és una pujadassa pel cansament acumulat. A pocs quilòmetres del final ens trobem una altra indicació: 2 km. de pujada amb un 4,7% de desnivell; val, semblen números de joguina, però, tal com estem, qui més qui menys pensa si no es podrien evitar (òbviament, no, no es pot...). I encara ens falten un parell més de rampetes, però amb la il·lusió de veure davant nostre Balaguer les passem com podem.
I ara sí, arribem de tornada al Pavelló Municipal. Tenim a la nostra disposició vestidors, dutxes i la piscina. Aquí si ho hem de dir: la piscina que ens ofereixen molt amablement està tancada de 2 a 4. No volem que això sembli un retret; segur que els organitzadors no ho sabien, però ens quedem sense pisci.
També ens donen el dinar: un plat de pasta amb amanida que entra fabulós, begudes a dojo (tirador de cervesa també) i fruites de Lleida (de la terra, per entendre'ns). I el millor de tot: cafè expresso! res del cafè de termo habitual en aquestes ocasions.
Els temps i les classificacions, com sempre, a www.bicinscripcions.cat
En resum, en ho hem passat molt bé i és una marxa que recomanem a tots els ciclistes. Sense voler ser pesats, agraïm al Club Ciclista Balaguer i els seus voluntaris l'organització de la marxa i les atencions que hem rebut.
Pero que BESTIAAAAAASSSSSS !!!!!
ResponEliminaGran crònica, Xavi. Fins i tot jo m'he cansat....